El primer dia en el Far Barcelona

La primera vegada que es va pujar al vaixell tots estàvem nerviosos però les pors vam marxar.

En va encantar molt experiència.

El capità, Cisco, i en Joni ens van explicar les parts del vaixell: popa, proa, estribord i babord.

També ens va explicar un dels elements de seguretat: el salvavides i alguns ens els vam posar. Ens van dir com funcionava i perquè servia.

Una cosa que vam aprendre va ser que en el vaixell no hi havia cordes sinó caps.

Ens van dividir en dos grups:

• un grup van treure i posar les defenses i fer els nusos
• altre grup va aprendre el nom dels pals: major i trinquet i a fer el nus de vuit. 

Alumnes INS Barri Besòs

En Cisco ens explica algunes curiositats del Santa Eulàlia

Ja podeu començar a preparar-vos!

El nostre patró, en Cisco, us explica les veles i la història del Santa Eulàlia, els caps i els principals nusos a bord, i moltes coses més... No us ho perdeu!!!! 

Per veure el video, cliqueu aquí

Curs 2019-20... Hissem veles!

Torna una nova edició del programa Grumet Enginy amb nous centres i nous grumets que ja es preparen per apropar-se al món de la navegació al llarg de nou sessions...

Els participants...

1r trimestre: INS Pedralbes, INS XXV Olimpiada, INS J.M. Zafra

2n trimestre: INS Barri Besòs, INS Consell de Cent, INS La Guineueta

La tripulació...

Tot i que coneixereu a tots els tripulants de l'MMB, els vostres referents seran:

En Cisco, el nostre patró

En Joni! Mariner de les embarcacions de l'MMB

La navegació a vela

Per a poder dirigir correctament l’embarcació cal conèixer el vocabulari relacionat amb les maniobres tenint en compte com ens afecta el vent:

• Sotavent: costat o part de l’horitzó cap on va el vent.
• Sobrevent: banda per la qual la nau rep el vent.

Les maniobres bàsiques que es realitzen són hissar, arriar i caçar. Per dur-les a terme, cal tenir en compte quin procediment s’ha de seguir, tant si es tracta d’una vela cangrea com si és una d’estai. Per a fer aquestes maniobres caldrà estar atent a la direcció del vent i veure com treballen les veles.

 Així, les maniobres de govern de l’embarcació que es realitzen respecte el vent poden ser:

·        Orsar: dirigir la proa de l’embarcació cap a la direcció del vent.

·        Arribar: allunyar la proa de la direcció del vent, cap a sotavent.

·        Virar: variar el rumb fins que les veles canvien de banda.

Cal tenir en compte que... ·  Per dur a terme les maniobres, és important conèixer els noms del caps implicats i saber per a què     serveixen. ·  Cal treballar en equip de forma coordinada.

Els flocs

Són de forma triangular i es pugen pel costat que va unit al cable anomenat estai (per això aquestes també s’anomenen veles d’estai). Podem trobar la trinquetilla, el contrafloc, el floc i el petifloc.

Els flocs van envergats als estais del bauprès, que és l’apèndix que surt per la proa del vaixell. La seva maniobra és dificultosa ja que s’ha de treballar des de la xarxa de proa sobre l’aigua i, per tant, cal dur arnès de seguretat.

Els caps que intervenen en la maniobra de les veles de triangle són:

·        1 drissa

·        1 carregadora

·        2 escotes

Les veles i les seves maniobres

Per a poder treballar amb les veles cal conèixer quins són els caps i les veles que intervenen en la maniobra.

Elements que intervenen:

Els caps

• Drissa: cap que serveix per hissar i arriar una vela.
• Escota: cap que serveix per caçar i amollar una vela, o bé, controlant el moviment horitzontal de la botavara, o bé, orientant la vela pel puny.
• Carregadora: cap que treballa en sentit contrari a la drissa, per permetre la maniobra d’arriar les veles.
• Amantina: cap que suspèn o dóna la inclinació desitjada i subjecta la botavara.

Les veles cangrees

Tenen forma de quadrilàter. Podem trobar la major, la mitjana o la trinqueta. Per maniobrar amb les veles cal tenir en compte tots els elements que intervenen en la maniobra:

• El pic i la botavara: perxes on es subjecten les veles (el pic es localitza a la part superior i la botavara a la part inferior).
• 2 drisses: una drissa de pic i una drissa de boca, cada una lligada a un extrem del pic. Cal pujar-les alhora per tal que el pic pugi recte.
• 2 escotes

Contaminació i ambientalització del vaixell

Els vaixells han d’estar adaptats, dins de les seves possibilitats, a tota una sèrie de bones pràctiques ambientals que han de permetre minimitzar els impactes de la seva activitat al medi.

Així, per actuar de forma respectuosa amb el medi, cal tenir en compte quins són els contaminants que es generen als vaixells i quins efectes causen al medi marí.

Característiques de l’aigua de mar

Característiques físiques de l’aigua 

• Terbolesa: falta de transparència d’un líquid degut a la presència de partícules en suspensió. Com més sòlids en suspensió hi hagi a l’aigua, més bruta semblarà i més alta serà la terbolesa, per això es considera una bona mesura de la qualitat de l’aigua.

Amb el disc de Secchi podem determinar la qualitat de l’aigua de mar en funció de la seva transparència:

Profunditat del disc	Transparència de l’aigua
<3 m	Molt pobra
3-5 m	Pobra
5-7 m	Normal
7-10 m	Bona
10-20 m	Molt bona
20-32 m	Excel·lent

• Color: el color de l’aigua varia en funció de les partícules que hi ha en suspensió:

• Aigua blavosa: amb manca de partícules en suspensió (pobra en nutrients).
• Aigua verdosa: rica en fitoplàncton.
• Aigua marronosa: rica en partícules en suspensió (sediments).

•  Densitat: quantitat de massa per litre d’aigua (g/ml). La densitat de l’aigua és directament proporcional a la salinitat i la pressió, i inversament proporcional a la temperatura. La combinació de tots aquests factors ens porta a què hi hagi una estratificació de l’aigua de mar amb un augment de la densitat en funció de la fondària.

• Temperatura: grau de calor de l’aigua (ºC). L’aigua té una elevada calor específica, la qual cosa li confereix una alta capacitat per emmagatzemar calor i actuar com a moderadora del clima. Durant la primavera i l’estiu, el mar emmagatzema calor degut a l’elevada radiació solar. En arribar la tardor i l’hivern, com que disminueix la radiació solar, el mar va alliberant la calor acumulada, temperant així la costa.

Característiques químiques de l’aigua

• Salinitat: quantitat de sal dissolta a l’aigua (g/kg). La salinitat mitjana de l’aigua al Mediterrani és de 36g/Kg. Aquesta salinitat varia en funció de l’evaporació i dels aports d’aigua dolça, bé siguin dels rius o de la pluja. Pel que fa la navegació, cal tenir en compte com la salinitat condiciona la densitat de mars i oceans per on es navega i, per tant, la flotabilitat. Per exemple, si es carrega al màxim un vaixell al Mediterrani i després entra navegant al riu Ebre, tindrà problemes de flotabilitat i perill d’enfonsament.

Disc Plimsoll: Va pintat sota la línia de coberta, coincidint amb el centre de la línia de càrrega a l'estiu.  

Línia de càrrega: Indica els límits de la càrrega en diferents mars i en les diferents estacions de l'any. La càrrega del vaixell pot variar perquè la densitat de l'aigua no és sempre la mateixa: segons si és freda o càlida, dolça o salada; en cada cas es produirà una empenta diferent. Aquestes línies van gravades en ambdós costats del vaixell, en el centre de la seva eslora a proa del disc Plimsoll.

El vent

El vent es produeix quan hi ha canvis de pressió i temperatura entre masses d’aire. Quan més juntes estan les isòbares, més vent fa. Això és degut a que el gradient (diferència) de pressió és molt gran.

Així, hem de tenir en compte el següent:

• Als anticiclons, les isòbares es troben molt separades, el que indica que els vents són molt fluixos.

• A les depressions, les isòbares es troben molt juntes, el que indica vents molt forts.

  

Segons la direcció d’on bufa el vent, a Catalunya reben un nom genèric que va lligat a la rosa dels vents.

D’altra banda, hi ha altres vents més locals que es generen a la costa a causa del desigual escalfament de la terra i el mar, és el que anomenem brises. Les brises es donen durant tot l’any però són més acusades durant la primavera i l’estiu, quan es dona el fenomen de la marinada i el terral.

L’aparell destinat a mesurar la velocitat del vent és l’anemòmetre. El tipus més utilitzat és l’anemòmetre de cassoles o girouette i la unitat que es fa servir per mesurar la velocitat del vent és el nus. D’altra banda, la intensitat del vent es recull en l’Escala de Beaufort. 

Així, cal tenir en compte que la intensitat del vent ens permet tenir informació sobre l’estat de la mar i, per tant, de l’alçada de les onades. Aquesta informació es recull a l’Escala de Douglas. De fet, conèixer la força del vent i l’estat de la mar són fonamentals per poder realitzar una navegació segura.

Els núvols

Els núvols es formen per la condensació d’aigua a l’atmosfera, bé sigui de partícules d’aigua o de glaç. En l’actualitat, els núvols es classifiquen en funció de l’altitud a la que es troben a l’atmosfera, així tenim:

• Núvols alts: situats entre 6.000 i 13.000 metres d’altura. Estan formats per cristalls de gel i s’anomenen cirrus si tenen forma plana, cirrostrats si estan estratificats i cirrocúmuls quan tenen forma arrodonida. Aquests núvols són indicadors d’estabilitat atmosfèrica.

• Núvols mitjans: estan situats entre els 2.000 i 7.000 metres d’altitud i estan formats per petites gotes d’aigua. Aquests núvols són els altocúmuls i poden tenir diferents formes però, la més habitual és la lenticular. Els altostrats són núvols que formen una mena de vel d’un color grisós o blau que pot arribar a cobrir totalment el cel i deixen passar la llum com si es tractés d’un vidre esmerilat. Finalment, dins aquesta categoria, hi trobem els nimbostrats, formats per una capa de núvols espessa i gris que pot tenir fins a 5.000 metres de gruix podent produir pluges; són els núvols que acompanyen un temporal de llevant.

• Núvols baixos: estan situats entre el terra i els 2.000 metres d’altitud. Els cúmuls són núvols que tenen la part inferior plana i la part superior arrodonida, com si fos cotó fluix. Aquests núvols es formen com a conseqüència de l’escalfament, molt localitzat, del sòl i són considerats de bon temps. Els estrats són núvols d’un color gris que se solen formar com a conseqüència de l’evolució de la boira i que el sol s’encarrega de desfer ràpidament. Finalment, dins d’aquest grup, trobem els estratocúmuls els quals són núvols que es troben estratificats, de color blanquinós o gris i que sovint ocupen grans extensions.

Fora d’aquesta classificació, en funció de l’altitud, trobem els núvols de desenvolupament vertical que tenen el seu inici ben a prop de la superfície i creixen fins arribar al pis més alt, són els que s’anomenen cumulonimbes o núvols de tempesta. Aquests núvols són indicadors de presència de corrents ascendents que originaran tempestes importants, fins i tot amb calamarsa. El vent sota aquests núvols sol ser molt fort i de direccions molt variables.

L’estat del cel es representa en vuitens de volta del cel tapats per núvols, mitjançant un cercle.

Meteorologia. Pressió atmosfèrica

És important conèixer el medi per on es navega per a poder entendre com ens condicionarà la navegació i quin efecte li causarem nosaltres.

Conèixer la informació que ens donen els núvols, la direcció i la intensitat del vent, així com l’altura de les ones és fonamental a l’hora de tenir una navegació segura i poder arribar a bon port.

La pressió atmosfèrica

La pressió atmosfèrica és la força que exerceixen el conjunt de gasos sobre la superfície terrestre. Per poder determinar aquesta pressió s’utilitza el baròmetre. A l’hora de sortir a navegar, saber la pressió atmosfèrica ens ajuda a fer una previsió del temps. Així, cal tenir en compte el següent:

• Zona anticiclònica: quan s’obtenen mesures de pressió per sobre del 1020 hPa.
• Zona depressionària: quan s’obtenen mesures per sota 1010 hPa.º

  

En aquest context, el que s’ha de saber és la tendència que segueix la pressió per tal de determinar si ens trobem davant d’un empitjorament del temps. En el cas que hi hagi una disminució de 2 o 3 hPa en la pressió en 3 hores, s’ha de considerar la possibilitat que s’acosti el mal temps. Si la disminució és 3 a 5 hPa, es va cap a una pertorbació important.

Línies isobàriques

En un mapa es poden marcar les pressions, unit els punts que tinguin la mateixa pressió atmosfèrica. Mitjançant línies isobàriques podrem obtenir figures del relleu aeri.

Generalment, quan trobem isòbares circulars que encaixen més o menys regularment les unes amb les altres, i hi ha una disminució de la cota a mesura que ens acostem cap al centre, ens trobem amb una zona de baixes pressions o depressió. En canvi, si hi ha un augment en la cota, ens trobem en una zona d’altes pressions o anticicló.

La circulació del vent a l’hemisferi nord és en sentit horari quan parlem d’un anticicló i en sentit antihorari en el cas de les depressions.

En els mapes del temps també hi podem trobar unes línies que delimiten diferents masses d’aire. Aquestes línies s’anomenen fronts i poden ser càlids -es marquen de color vermell amb semicercles, o freds -es marquem de color blau amb triangles isòsceles-. El front càlid sempre és el primer i, al seu davant, hi trobem aire fresc. Un cop ha passat el front, puja una mica la temperatura fins que passa el front fred, que disminueix bruscament la temperatura. Cal tenir present que els fronts càlids donen precipitacions febles mentre que els fronts freds donen xàfecs, tempestes i fins hi tot pedregades.

Sistemes elèctrics

Les embarcacions acostumen a anar equipades amb instal·lacions elèctriques que poden funcionar tant amb corrent continu com amb corrent altern:

• Corrent continu: és el més utilitzat a bord, pro-vinent de les bateries en forma de 12V o 24V.

• Corrent altern: quan el vaixell arriba a port es pot connectar a la xarxa elèctrica de terra i obtenir corrent altern de 220V. Aquest corrent es pot usar per a carregar les bateries i per fer funcionar els equips elèctrics a 220V, gràcies a convertidors que transformen el corrent continu en corrent altern.

El motor

El motor és l’element del vaixell amb el que es genera l’energia necessària per cobrir les diferents necessitats. En el cas d’un vaixell, el tipus de motor que es fa servir és de combustió interna, el qual genera energia a partir d’esclatar o cremar un combustible. Avui en dia, els vaixells poden anar equipats principalment amb dos tipus de motor:

·        Motors d’explosió: utilitzen la gasolina com a combustible, que juntament amb aire, es comprimeix i explota gràcies a una guspira elèctrica procedent d’una bugia.

·        Motors dièsel: utilitza el gasoil com a combustible. Es comprimeix aire fins provocar una temperatura molt elevada i així s’inflama el combustible. Aquests motors no necessiten cap sistema elèctric per inflamar el combustible.

Aquesta energia inicial que es genera es transforma en:

• Energia mecànica: el motor transmet el seu moviment a l’eix on va acoblada l’hèlix. Permet el desplaçament del vaixell.
• Energia elèctrica: s’acumula a les bateries i ens permet abastir els sistemes elèctrics del vaixell (llums, electrodomèstics, etc.).
• Energia hidràulica: permet fer funcionar el molinet de l’àncora, per exemple.

Sistemes d'aigua

Circuit d’aigua dolça

Se’n diu aiguada a l’acció d’omplir els dipòsits del vaixell amb aigua dolça. Aquesta és una operació important relacionada amb la vida a bord i té dos aspectes rellevants:

• Quantitatiu: per a fer una travessa s’ha d’embarcar aigua suficient per a tots els tripulants, d’acord amb la capacitat dels dipòsits del vaixell.
• Qualitatiu: l’aigua, les mànegues i els dipòsits han de tenir unes bones condicions d’higiene per poder-la consumir posteriorment a bord. Si això no és així, s’ha de desinfectar tot el sistema amb clor.

 Per entendre com funciona el sistema d’aigua dolça del vaixell s’ha de conèixer tot el circuit de l’aigua: els dipòsits, la bomba, el sistema d’automatització, les aixetes... i cal saber representar-lo i identificar-ne les parts en l’esquema de la instal·lació.

Quant a les qüestions pràctiques, cal conèixer:

• Com utilitzar la mànega
• On són els ràcords de connexió (maneguets que uneixen dos tubs).
• On és la boca per omplir el dipòsit.

Circuit d’aigua salada

Quant a l’ús d’aigua salada a bord, hem de saber que aquesta es farà servir al vàter i a coberta. De fet, la bomba de coberta permetrà bombejar aigua i fer-la servir pel següent:

- Per apagar incendis: en cas de foc a bord, es posa en marxa la bomba i amb unes mànegues de 25mm de diàmetre es procedeix a l’extinció del foc.

- Per baldejar el vaixell: es fa servir la mànega per netejar la coberta del vaixell de sal i de pols. Se’n diu baldejar perquè abans es feia amb “baldes” d’aigua.

- Per banyar-se a coberta: en una travessa llarga –de més d’un dia de durada- és freqüent no utilitzar les dutxes per a la higiene diària. Utilitzant la bomba de coberta i la mànega, estalviem aigua dolça i l’operació és més senzilla: no ens maregem, ens asseca l’aire, etc.

Sistema de buidatge

L’aigua que ha estat usada al vaixell passa a circular per un sistema o un altre segons d’on provingui:

• Aigües grises: aigües residuals procedents de la cuina, les dutxes i el lavabo.
• Aigües negres: aigües procedents del vàter.
• Aigües brutes: conjunt d’aigües grises i negres. S’aboquen al mar amb la bomba d’evacuació del dipòsit d’aigües grises i negres, sempre i quan es navegui a més de 12 milles de la costa.
• Aigües de sentina: mescla d’aigua i olis procedents de diversos processos mecànics com ara la refrigeració del motor. Es recullen a la part baixa del vaixell, a les sentines. Si tenen poca quantitat d’olis, es podran buidar al mar mentre el vaixell navega. Si en tenen molts, s’han de buidar a les estacions especialitzades dels ports.

Les aigües residuals dels vaixells es buiden mitjançant un sistema de bombes que la propulsen fins a l’exterior del vaixell. Aquestes bombes reben energia provinent de bateries.

Així doncs, el sistema de buidatge és molt important pel medi ambient i per a la seguretat del vaixell, ja que un problema amb el buidatge pot fer enfonsar el vaixell.